Adela Farré

No resulta exagerat considerar Amics de les Arts i Joventuts Musicals com l’entitat que més intensament ha marcat i animat la vida cultural terrassenca del segle XX. L’entitat, com ara la coneixem, és el fruit de la fusió d’un “cenacle artístic burgès” (Amics de les Arts) i del que podríem anomenar un “club musical antifeixista” (Joventuts Musicals) i les seves aportacions han estat determinants per a l’evolució del món cultural terrassenc, tant en l’àmbit de les arts plàstiques, com en el de la música, el teatre, el cinema o la literatura.

Creada el 1927 per la iniciativa d’un grup de pintors, l’entitat Amics de les Arts va ser la continuadora del Gremi d’Artistes (1914-1918), que, alhora, es declarava hereu del Centre Artístic Terrassenc (1888-1889). Com en el cas dels seus precedents, els objectius fundacionals d’Amics de les Arts eren donar mitjans als artistes per a desenvolupar la seva activitat creativa: espai per a exposicions, activitats culturals per enriquir el seu bagatge artístic i, especialment, un àmbit d’intercanvi intel·lectual i d’experiències, una tertúlia.

El pintor Joaquim Vancells –animador de totes aquestes iniciatives, al costat dels germans Pere i Tomàs Viver, els pintor Rafael Benet, Antoni Badrinas i Francesc Pi de la Serra, i l’escriptor Baltasar Ragon, entre d’altres– va ser el primer president d’Amics de les Arts. Sota el seu mandat es desenvolupà la primera etapa d’activitats, marcada per diversos canvis de local social i que va tenir la pintura i les arts plàstiques en general com a eixos principals.

Vancells havia estat epígon del Modernisme a Terrassa, però malgrat la coneguda oposició de modernistes i noucentistes, el Gremi d’Artistes que ell va fomentar va ser també la porta d’entrada a Terrassa del Noucentisme, a través de tertúlies, conferències d’homes com Josep Carner, o d’exposicions d’artistes com Joaquim Torres-Garcia –que en aquells anys vivia a la ciutat. Amics de les Arts recull tota aquesta herència en un moment en el qual les diferents tendències són menys agressives en els seus postulats i dóna cabuda també, encara que d’una forma matisada, a les experiències avantguardistes. Entre l’octubre de 1927 i el juliol del 1936 hi ha documentades més de cinquanta exposicions, la majoria d’artistes socis de l’entitat –Vancells, Benet, Cortés, Duch, Soler-Diffent, Odena, Costa...–, però també d’artistes com Josep Obiols, Manolo Hugué o Xavier Nogués. El 1934 el Primer Saló d’Independents de Terrassa aplega els artistes locals més avantguardistes i revela l’escultor Ramon Marinel·lo, posteriorment vinculat al moviment Adlan (Amics de l’Art Nou).

El 1933, Amics de les Arts canvia d’estatge i passa a ocupar l’edifici que fins aleshores acollia el Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria –un antic hotel de luxe, el Peninsular, de primers de segle–, al xamfrà del carrer Sant Pere amb el carrer del Teatre, on encara segueix avui. Aquell mateix any n’assumeix la presidència Salvador Salvatella –que succeeix en el càrrec el pintor Josep Rigol i Forneguera–; el “Tella”, com l’anomenen els socis i contertulians, esdevindrà l’home clau de la recuperació de l’entitat després de la Guerra Civil.

L’etapa 1936-1939 és tan confusa i conflictiva com correspon a les circumstàncies històriques. Salvatella és empresonat per la seva posició política, i durant 1937 i 1938 Amics de les Arts, que no tanca les seves portes en cap moment, és dirigida por una Junta encapçalada per Josep Marimon i formada per joves vinculats al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Aquesta Junta, el gener del 1937, difon un Manifest d’Amics de les Arts al poble de Terrassa que defensa la idea de l’art com a instrument social i revolucionari. També organitza un concurs de contes socials i una exposició de cartells antifeixistes. Aquell mateix any 1937, la Junta organitza un “Festa de Música de Jazz”, amb el quintet del Hot Club de Barcelona, per tal de recollir fons per a l’assetjat poble de Madrid... però la vetllada, la primera d’aquest gènere musical que tant hauria de marcar l’entitat fins al present, acaba generant un important dèficit... L’última activitat documentada d’aquesta etapa turbulenta és una festa a benefici de la Creu Roja, el 1938.

L’ú de juliol del 1939, quasi sis mesos després de la “Liberación” de Terrassa (26 de gener), Salvador Salvatella organitza una gran “Sesión de reapertura” amb el rapsoda José González Marín, celebració que tindrà continuïtat en els dos dies posteriors amb sengles balls de gala de Festa Major. L’objectiu d’en Salvatella és recuperar el més aviat possible la “normalitat” de la vida social. Per això, la represa d’activitats significa el retorn de molts dels artistes que ja havien passat pels salons d’Amics de les Arts abans de la guerra: la “cantatriu” Mercè Plantada, el violinista Francesc Costa, els ballarins Joan Magriñà i Emma Maleras, l’esmentat González Marín... La mateixa continuïtat s’adverteix en les activitats relacionades amb les arts plàstiques.

“Amigos del Arte de E. y D.”

La clau i el preu d’aquesta aparent “normalitat” va ser l’adscripció de l’entitat a la “Obra Social de Educación y Descanso”, de la qual Salvador Salvatella va ser el principal responsable local fins a principi dels anys cinquanta. Segons el testimoni dels qui el van tractar sovintejadament, el “Tella” no va renegar mai de la seva “militància sentimental” catalanista, malgrat la seva afinitat política amb el règim de Franco. Sota el paraigües d’ “Educación y Descanso”, Salvatella va fundar, per exemple, la “Masa Coral de Tarrasa”, que des d’un primer moment va incloure obres cantades en català en el seu repertori.

Naturalment, però, va haver-hi “canvis”: el nom de l’entitat, i totes les seves manifestacions públiques –programes, correspondència, actes oficials...– es van castellanitzar; cada gener s’organitzaven balls per a celebrar la “Liberación”; la sarsuela es va incorporar al repertori d’espectacles musicals habituals. Com a part d’ “Educación y Descanso”, Amics de les Arts gaudia d’alguns privilegis, com l’ús dels jardins i del famós –i desaparegut– Saló dels Miralls del Círcol Egarenc –entitat que havia estat dissolta per la seva significació catalanista i la seu de la qual era ocupada pel “Frente de Juventudes”. D’altra banda, Amics de les Arts rebia de tant en tant subvencions importants de l’ “Obra” per a les seves activitats –per exemple, la del 1944 va ser de 2.000 pessetes– i no va pagar cap lloguer pel seu estatge (de propietat privada) entre 1939 i 1946, si bé el preu va ser veure’s constrenyida a compartir algun dels seus millors salons amb organitzacions com el “Hogar del Ex-Combatiente”.

El caràcter “privat” tant de les minses instal·lacions d’Amics de les Arts –bàsicament el saló-cafè i la sala d’exposicions– com de bona part de les seves activitats –oficialment obertes només als socis– permetia que molts assidus sentissin que allí podien expressar lliurement idees que haguessin molestat la censura i els comissaris polítics del règim. Això, juntament amb l’esmentat “catalanisme sentimental” que compartien la gran majoria de socis –amb independència del seu grau d’acceptació o rebuig de la situació política– va afavorir en aquests anys de la postguerra la consolidació d’una tertúlia entre intel·lectual i irreverent que aviat va ser coneguda com la “Penya dels Ximples”, i que amb els anys va adquirir caràcter mític dins i fora d’Amics de les Arts.

La “Penya” s’ha volgut veure, sovint, com la continuadora de certa tradició terrassenca de tertúlies artístico-intel·lectuals, que tindria el seu referent inicial en la tertúlia promoguda a les primeries del segle per Bonifaci Romero, el “Faci”, sastre d’ofici i important col·leccionista d’art, amic i protector dels pintors modernistes de la ciutat. Però des de mitjan anys trenta, Amics de les Arts s’havia anat allunyant progressivament del model de club d’artistes que havia estat en els seus orígens, i la heterogeneïtat de l’extracció social dels membres de l’entitat (industrials, obrers, petits i grans comerciants, impressors, mestres, advocats, arquitectes, escriptors... artistes alguns, “amateurs” la majoria) s’havia anat reflectint en l’evolució posterior, marcant clarament el caràcter de la “Penya dels Ximples”.

No es tracta d’un grup amb afinitats intel·lectuals o artístiques que generi manifestos o iniciatives per difondre les seves idees. Els “Ximples” es guanyen aquest sobrenom perquè els agrada discutir sobre qualsevol cosa i els plau cantar fort un repertori que barreja les velles havaneres com La mulatita, boleros i tangos amb cançons que ells mateixos han inventat o recreat per honorar la ciutat nadiua (Oda a Terrassa, Fontvella), per festejar les poblacions veïnes (Ripollet petit i hermós, Caramelles del poble d’Olesa), per donar la seva particular visió de la creació (La Poma) o per recuperar els poetes catalans com Apel·les Mestres, Josep M. de Sagarra o Miquel Martí i Pol. La seva conversa pot ser més profunda o més intranscendent, però enjogassada i donada a la broma sembla ser, sobretot, un antídot contra la grisor cultural i social del moment històric.

Alguns socis que els observen amb severitat i que censuren tanta alegria nocturna es guanyen el sobrenom de “Tigres”, extret d’un versos de Joan Brossa –“els tigres s’han esborrat de les nacions petites”. Mentrestant, els “Ximples” d’Amics de les Arts segueixen rendint culte a l’amistat i l’alegria en actes tan innocents, i alhora tan subversius, com escenificar la processó de Dijous Sant al saló-cafè amb les espelmes sempre a mà per les restriccions elèctriques, les cadenes penitents arrencades a unes persianes fumades, una portada de Destino amb el retrat de l’arquebisbe Macharios com a “Santa Faç”, i un parell de tertulians –en Cinto Morera i en Cesc Alier–, a la manera de l’Àngel i Jesucrist en el Misteri de l’Oració a l’Hort, enfilats dalt del piano vertical que avançava arrossegat per la Penya com un pas trontollant.

En els primers anys cinquanta es produeixen dos fets essencials: d’una banda, el 1954 es crea la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, que quasi des d’un primer moment comparteix estatge amb Amics de les Arts; de l’altra banda, el desembre d’aquell mateix any els “Amics” aconsegueixen els seus primers estatuts legalitzats. Els dos fets estan vinculats entre ells, ja que va ser gràcies a la pressió exercida per Daniel Blanxart, enginyer que comptava amb un gran prestigi intel·lectual i social i que era a més promotor de Joventuts Musicals, que es va aconseguir l’aprovació d’uns estatuts que portaven anys encallats al Govern Civil.

En Salvatella havia deixat la presidència d’Amics de les Arts el 1953, alhora que s’apartava de les seves responsabilitats a “Educación y Descanso”. Va ser substituït per Antoni Alegre, però en “Tella” va ocupar la presidència honorària fins a la seva mort. L’aprovació dels estatus va permetre alliberar-se d’allò que el “Ximples” anomenaven “la llufa d’una E. i una D.” i la convivència amb Joventuts Musicals va significar una progressiva redistribució de tasques i un acoblament de les programacions, que va acabar conduint a la fusió, el 1966.

En els dotze anys de convivència prèvia, Joventuts Musicals havia anat fent-se seva l’organització de tots els concerts i vetllades musicals i havia donat entrada als salons de l’edifici compartit a molta gent jove que veia Amics de les Arts com una antiquada societat de pintors. És en el marc de Joventuts Musicals que es creen el Club de Jazz, una secció de teatre, una secció literària, el Cine-Club... vocalies que, després de la fusió, donaran lloc a algunes de les activitats de l’entitat de més projecció pública. En són un exemple, la primera Jazz Cava (1971-1986) i el Festival de Jazz (a partir del 1982), o els grups teatrals Sis x Set i, sobretot, El Globus, que aconseguí gran impacte en els setanta amb muntatges com Frank V, de Friedrich Dürrenmatt, o Dispara, Flanaghan!, de Jordi Teixidor (de la professionalització d’una part dels membres d’aquest grup teatral sorgirà el nucli promotor de l’Institut del Teatre de Terrassa i, amb els anys, el Centre Dramàtic del Vallès).

Durant la dècada dels 80 el rol social al nostre país de les entitats culturals va viure una profunda transformació. D’una banda, la progressiva consolidació de la democràcia va fer innecessari el paper de nuclis de resistència política davant el règim de Franco que moltes havien jugat –de manera més o menys assumida; de l’altra banda, les noves –o renovades– institucions públiques de tots els àmbits (local, autonòmic i estatal) van anar assumint el deure de posar la cultura a l’abast dels ciutadans, ja fos omplint les profundes mancances en infraestructures –teatres, biblioteques, auditoris...– o posant en marxa programacions d’activitats diverses, des de concerts i actuacions musicals fins a exposicions, conferències o cicles cinematogràfics.

Allà on hi havia una activitat consolidada i amb una base social més o menys àmplia –com era el cas d’Amics de les Arts, amb una temporada estable d’exposicions o un club com la Jazz Cava que era un referent nacional en el seu gènere–, el paper de les Administracions va anar orientant-se, poc a poc, a donar suport, a través de les subvencions, a les propostes sorgides de les entitats. En aquesta etapa, el 1981, es signa el primer conveni entre l’Ajuntament i el Club de Jazz d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals per tal dur endavant una sèrie de concerts extraordinaris (amb figures com Woody Shaw, Freddy Hubbard o Dexter Gordon) en ocasió del 10è aniversari de la Jazz Cava; aquest cicle serà la llavor del Festival de Jazz que inicia la seva trajectòria el 1982. També es posa en marxa, amb la col·laboració municipal, el 1980, el Premi de Pintura Jove Ciutat de Terrassa, que recupera i actualitza, en certa manera, l’esperit de la desapareguda Biennal.

Però la transformació més gran es produeix en el context social de la cultura. L’auge de les anomenades “indústries culturals” (discs, edicions, cinema...) promou grans operacions d’imatge, fortament mediatitzades, i afavoreix la “espectacularització” i el “consumisme” en l’àmbit cultural: el ciutadà és més passiu davant una oferta cada dia més amplia i assequible. D’altra banda, les fortes inversions de diner públic, sobretot en festivals musicals i grans exposicions, fomenten i transformen el “mercat” cultural i propicien el sorgiment de la figura del “gestor cultural”, sovint tan professional com poc compromès amb la projecció social d’allò que gestiona. Un tercer element, a Catalunya és el moviment de recuperació de les tradicions i l’anomenada “cultura popular”, que afavoreix el naixement de molts grups actius (castellers, dansaires, diables...) que atreuen els joves i dificulten la renovació generacional de les entitats culturals “clàssiques”.

Per a Amics de les Arts i Joventuts Musicals aquesta dècada té moments brillants i moments crítics. Hi ha present, en moltes activitats, un esforç important per “sortir al carrer” i apropar-se als ciutadans, depassant àmpliament la pròpia base social. L’organització i continuïtat, des del 1979 fins a l’actualitat de la Fira del Dibuix, els concerts de carrer que esdevenen un signe d’identitat del Festival de Jazz des d’un inici, els nombrosos “bolos” del Grup de Teatre –que en els 80 posa en escena obres complexes i ambicioses com El pas del Niàgara, d’Alonso Alegría, o estrenes com La noia del gira-sol, d’Agustí Bartra– són una demostració d’aquesta voluntat expansiva i de servei a la ciutat.

Les col·laboracions amb d’altres entitats en l’organització d’activitats especials contribueixen també a la projecció ciutadana d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals. En aquest sentit, cal destacar, entre d’altres, l’exposició del projecte Honeymoon de l’artista terrassenc Antoni Miralda a la Sala Moncunill (1988), dins d’un cicle consagrat a l’art contemporani. En un altre àmbit, neix, també el 1980, el Grup Literari i la seva publicació, el quadern Mirall de Glaç, que donarà cabuda a escriptors i poetes terrassencs joves i no tant joves, i que inicia la recuperació de la producció literària i la figura d’Anna Murià.

Però, durant els 80, en concret el 1986, es produeix també el tancament de la històrica Jazz Cava del carrer de Sant Quirze, que deixarà orfes els afeccionats d’una temporada estable de jazz, carència només pal·liada parcialment pel Festival, cada mes de març, i els concerts nadalencs al Saló d’Actes del vell estatge social del carrer del Teatre.

La carència d’un estatge adient, i l’esforç –infructuós– per aconseguir-lo, és l’altre aspecte negatiu que marca la dècada. Aquesta s’inicia amb una sèrie de converses amb la Junta Directiva del Casino del Comerç per estudiar una eventual fusió que, en poc menys d’un mes, ja es veu inviable. A mitjan anys 80, Amics de les Arts i Joventuts Musicals veu solució al seus problemes d’espai en el que quedava de l’edifici de l’antic “Círcol Egarenc” (buit des que els anys 70 l’abandonessin “Falange Española” i el “Frente de Juventudes” i molt deteriorat per la descura i l’enderroc d’alguns salons) i inicia una campanya de recollida de fons, que culmina en un acord amb l’Ajuntament, el qual compra l’edifici el 1984 amb la intenció de cedir-lo en usdefruit a l’entitat. Després d’unes primeres obres de consolidació, el 1986-87, s’enceta una nova campanya (“Del soterrani a l’àtic”) per aconseguir fons que permetin iniciar l’ocupació de l’edifici instal·lant la Jazz Cava en el pis superior, campanya que acaba per abandonar-se quan sorgeixen alternatives més adients per al Club de Jazz.

Mentrestant, als vells locals del carrer del Teatre la desaparició de l’ “Hogar del Ex-Combatiente” va permetre recuperar el Saló d’Actes (el vell menjador de l’Hotel Peninsular) en les seves dimensions originals, millorant el seu servei tant al Club de Jazz com al Grup de Teatre i al Cor Montserrat. La restauració dels vitralls de la cúpula d’aquesta sala, l’any 2000, ha completat la recuperació d’un espai catalogat com a peça important del patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Els darrers deu anys d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals han estat marcats per la continuïtat en les principals activitats –arts plàstiques, jazz, teatre, cor i col·laboració en els cicles de concerts de JJMM...–, on segur cal remarcar, això sí, el fet de poder comptar altre cop amb una temporada estable de jazz, des del febrer del 1994 –quan es va inaugurar la Nova Jazz Cava. El nou local ha suposat també un ajustament del model de Festival i la posssibilitat d’obrir un àmbit de col·laboració amb d’altres entitats o col·lectius ciutadans que també troben allí un marc adient per a les seves iniciatives.

Com a delegació a Terrassa de Joventuts Musicals, l’entitat coorganitza amb Caixa de Terrassa el certamen musical Montserrat Alavedra i, en general, a través de taules rodones, conferències i tertúlies, més o menys formals, busca participar activament en el debat cultural de la ciutat.